a la vora de la mar n'hi ha una donzella

  A la voreta del mar
n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
la flor més bella.

Com ne fou a mig brodar
li manca seda.
Gira els ulls envers la mar:
veu una vela;

veu venir un galió
tot vora terra;
ne veu venir un mariner
que una nau mena.

-Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?-
-De quin color la voleu,
blanca o vermella?-

-Vermelleta la vull jo,
que és millor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina.-

-Pugeu a dalt de la nau,
triareu d'ella.-
-Ai no!, no hi puc pujar,
no tinc moneda.

Lo meu pare té les claus
de l'arquimesa.-
-No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella.-

La donzella entra a la nau,
tria al seda.
Mentre va mercadejant,
la nau pren vela.

Mariner es posa a cantar
cançons novelles.
Amb lo cant del mariner
s'ha dormideta,

i amb el soroll de la mar
ella es desperta.
Quan ella s'ha despertat
ja no en veu terra:

la nau és en alta mar,
pel mar navega.
-Mariner, bon mariner,
torneu-ne en terra,

que los aires de la mar
me'n donen pena.-
-Això sí que no ho faré,
que heu de ser meva.

Set anys ha que vaig pel mar
per vós donzella;
cent llegües dins de la mar,
lluny de la terra.-

-De tres germanes que som,
só la més bella:
l'una porta vestit d'or,
l'altra de seda

i jo, pobreta de mi,
de sargil negre.
L'una és casada amb un duc,
l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi,
só marinera.-

-No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei
de l'Anglaterra.   comentari:
Aquest poema, titulat "A la vora de la mar n'hi ha una donzella", també hi ha llocs on l'anomenen com a poema de "lo mariner" és una cançó popular i està recollida per Francesc Vicent Garcia, poeta de Tortosa, principal exponent del Barroc català (S. XVII). Realment, és una canço popular anònima i s'ha anat transmeten oralment de generacions en generacions.

En primer lloc , el fil principal d'aquesta obra, narra tots aquells temes relacionats amb l'amor, bellesa i la fortuna. El tema principal per tant, podriem afirmar, que es basa en la diferència que el mariner està enamorat de la donzella, raó per la qual la rapta. La noia no es vol casar a causa de la baixa classe social del mariner, però ell li diu que és el fill del rei d’Anglaterra i per aquest motiu acabaran junts.

En segon lloc , aquesta cançó està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera part, ens fa una introducció, i ens situa i ens determina l'acció que duu a terme la donzella i el lloc on succeix. Ella està brodant i en acabar-se-li la seda, busca remei, dalt d'un galió. Apareix una metàfora que es refereix a la bonica donzella. A la segona part, apreciem el diàleg que mantenen la donzella i el mariner, després que aquesta es desperti dalt de l'embarcació. En aquesta part, podem saber que l'han raptat i que el mariner la vol fer seva. Finalment, en la tercera part, esbrinem que en realitat el mariner és el príncep d'Anglaterra i que pren per muller la bonica donzella.

En tercer lloc , si ens centrem en la mètrica, hi ha setze estrofes de 4 versos heptasíl·labs i tetrasíl·labs, amb rima assonant als versos parells i art menor als versos imparells i major als parells.

Per finalitzar l'anàlisi d'aquesta cançó popular, ens centrarem amb les figures retòriques, encara que són escasses podem apreciar paral·lelismes i repeticions constants que donen  musicalitat a aquest poema.

En conclusió, podríem interpretar aquest poema com un consell que ens dóna per millorar la nostra vida. És a dir, ens dóna una classe magistral de que tot sembla el que no és i que per tant, s'ha de conéixer el que es vol i el que ens pot beneficiar o pel contrari, perjudicar.

 

videos d'interés:

A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or més fi tenen enveja,
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que ab son contrari més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava
lo dolç combat que ab extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava,
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de prendre’ls tragues ganes me venien.


Localització:

Té una importància bastant significativa dins el context de la literatura catalana. Ens trobem en un període de decadència de la literatura catalana pel que fa al tractament culte d’aquesta.
A través d’aquesta poesia es de Francesc Vicent Garcia (1579-1623).
Francesc Vicent Garcia va ser considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l’ha comparat amb Quevedo).

Tema:

Cant a Flora una bella dama que té el poeta amb el cor frissant –preocupat i expectant en tot moment- (enamorat).

Mètrica:

En trobem davant un sonet de versos decasíl•labs de rima femenina (ABBA ABBA CDE CDE).

Argument i divisió en parts:

Primer quartet– Situació de la dama i primera descripció - l’autor explica com és la pinta amb la que es pentina, com són els cabells de la noia, i diu que està en un terrat.
Segon quartet – Descripció física – L’autor, a la vegada que contrasta els colors blanc i negre, ens està descrivint com són els cabells i la pell de la dona.
Primer tercet – Com l’autor l’observa – S’explica com l’autor observa el combat des de la distància.
Segon tercet– Com n’està d’enamorat l’autor – Parla dels sentiments del poeta: l’amor que sent i la por que té a que acabi el combat de contrastos i la perdi.

Contingut i figures retòriques del poema:

“Ab una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja”
– En aquests dos primers versos veiem que ens parla d’algú que s’està pentinant els cabells foscos com l’atzabeja, que és lignit (un mineral) d’un color negre molt intens, amb una pinta de marfil, és a dir que és molt blanca. Pel que fa a figures retòriques, hi ha un hipèrbaton en cadascun dels dos versos i la clara antítesi entre el blanc del marfil i el negre de l’atzabeja. és de marfil i el coll pura neu.
“A qui los de or més fi tenen enveja,”
- Amb l’or es refereix al cabell de noies rosses que són suposadament les més boniques i desitjades.
“en una terrat, la bella Flora, un dia;”

- Ens situa l’acció en un terrat i ens diu el nom de la dama.
“Entre ells la pura neu se descobria del coll que, ab son contrari, més campeja”
– El poeta segueix referint-se als cabells de la bella dama i torna a introduir-nos una dualitat de l’estil blanc-negre, dient que entre els seus cabells .

“I, com la mà com el marfil blanqueja, Pinta i mà de una peça pareixia”
– El color blanc que ens ha intentat mostrar amb el marfil de la pinta i la pura neu representada en el coll s’afegeix al blanc de la seva mà. Compara la mà amb el marfil blanc utilitzant nexes gramatical que es repeteixen.
“Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien,”
– Al mateix moment que està veient com es pentina, el poeta encisat s'enamora de la dona i no pot parar de mirar-la.
“Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós de alguna gran desgràcia”
– L’autor, enamorat bojament de la dama i amb el cor alterat té por de que li passi alguna cosa, que seria interpretable com a que té por de patir un atac de cor, un infart o alguna altra desgràcia que interrompis l’escena de la que tan dolçament gaudia. “De pendre’ls tregües ganes me venien”
- El que vol l’autor és posar pau a l’esmentada batalla (“pendre’ls tregües” vol dir posar pau) per poder estar amb la noia, tot i que potser llavors començaria una altra lluita que consistiria en, com ja hem dit, obtenir-ne el seu amor.
Conclusió:

Queda clar que el nostre poeta domina la tècnica del moment (formalitat i temàtica) i reflex d’això n´és aquest poema d’estil elegant. La resta de la seva producció és de temàtica molt diversa: satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa.

Paula Espinoza

La balada de la garsa i l'esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,    A penatge blanc, he vista una garsa, B sola, sens par, de les altres esparsa, B que del mirar mos ulls resten alegres; A 5 i, al seu costat, estava una esmerla, C ab un tal gest, les plomes i lo llustre, D que no és al món poeta tan il·lustre, D que pogués dir les llaors de tal perla; C i, ab dolça veu, per art ben acordada, E 10 cant e tenor, cantaven tal balada: E "Del mal que pas no puc guarir, F si no em mirau G ab los ulls tals, que puga dir F que ja no us plau G 15 que io per vós haja a morir. F Si muir per vós, llavors creureu H l'amor que us port, I e no es pot fer que no ploreu H la trista mort I 20 d'aquell que ara no voleu; H que el mal que pas no em pot jaquir, F si no girau G los vostres ulls, que em vullen dir F que ja no us plau G 25 que io per vós haja a morir". F
COMENTARI

introducció:

		Aquest poema, titulat La balada de la garsa i l'esmerla, va ser escrit pel teòleg Joan Roís de Corella, que va néixer a Gandia el 1435 i va morir a València el 1497. Durant aquesta època, a finals l'Edat Mitjana, el moviment cultural que predominava era el Renaixement, que reflectia els ideals humanístics.

tema:

El tema principal d'aquesta balada tracta de la 'mort per l'amor', i la causa n'és la indiferència de la dama. En aquest tipus de composicions, el poeta es lamenta de l'estranya crueltat de la dama complaguda a deixar que es mori d'amor sense miraments. Així doncs, podem dir que la 'mort per amor' és la falta d'atenció pert part de la dama al poeta, i que aquest té un sentiment tan gran d'amor vers ella que no ho pot suportar i exageradament diu que mor.

mètrica:

L'estructura d'aquest poema consta de dues parts: la introducció i la balada en qüestió. La introducció és una cobla formada per 10 versos decasíl·labs clàssic catalans, amb rima consonant i femenina. En quant a la balada, observem que està formada per una combinació d'octosíl·labs i tetrasíl·labs amb rima consonant i masculina.

contingut:

També s'observa la diferència entre introducció i balada en el contingut d'aquestes. En els quatre primers versos de la introducció, Corella descriu la garsa i, en els quatre següents, la merla. Després, en el novè i el desè vers, anuncia l'inici del cant. En quant a la cobla, es caracteritza per l'ús de la locució condicional si no, que fa d'element coeccionador. El significat d'aquests versos coaccionats descriu bàsicament el sofriment que experimenta el poeta si la dama no el mira, no el correspon, etc. Més concretament, s'observa que, en els quatre primers versos de la cobla, l'amant tímid no gosa manifestar l'amor a la dama. Tot i això, en els versos següents (16 - 20), Corella en explica que si la dama no el mira, la mort serà la prova contundent del seu amor i per això ella se'n sentirà responsable. Per la qual cosa, en els versos finals (21 - 25), conclou que és millor que ella el miri, així estalviarà la mort del seu amant tímid.

estil:

En aquest poema el tòpic literari predominant és el locus amoenus (jardí, arbres, primavera, etc.). En quant a les figures literàries, en trobem una gran varietat, com per exemple l'enumeració dels versos 1 i 2. Núria Ruiz