A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or més fi tenen enveja,
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que ab son contrari més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava
lo dolç combat que ab extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava,
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de prendre’ls tragues ganes me venien.


Localització:

Té una importància bastant significativa dins el context de la literatura catalana. Ens trobem en un període de decadència de la literatura catalana pel que fa al tractament culte d’aquesta.
A través d’aquesta poesia es de Francesc Vicent Garcia (1579-1623).
Francesc Vicent Garcia va ser considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l’ha comparat amb Quevedo).

Tema:

Cant a Flora una bella dama que té el poeta amb el cor frissant –preocupat i expectant en tot moment- (enamorat).

Mètrica:

En trobem davant un sonet de versos decasíl•labs de rima femenina (ABBA ABBA CDE CDE).

Argument i divisió en parts:

Primer quartet– Situació de la dama i primera descripció - l’autor explica com és la pinta amb la que es pentina, com són els cabells de la noia, i diu que està en un terrat.
Segon quartet – Descripció física – L’autor, a la vegada que contrasta els colors blanc i negre, ens està descrivint com són els cabells i la pell de la dona.
Primer tercet – Com l’autor l’observa – S’explica com l’autor observa el combat des de la distància.
Segon tercet– Com n’està d’enamorat l’autor – Parla dels sentiments del poeta: l’amor que sent i la por que té a que acabi el combat de contrastos i la perdi.

Contingut i figures retòriques del poema:

“Ab una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja”
– En aquests dos primers versos veiem que ens parla d’algú que s’està pentinant els cabells foscos com l’atzabeja, que és lignit (un mineral) d’un color negre molt intens, amb una pinta de marfil, és a dir que és molt blanca. Pel que fa a figures retòriques, hi ha un hipèrbaton en cadascun dels dos versos i la clara antítesi entre el blanc del marfil i el negre de l’atzabeja. és de marfil i el coll pura neu.
“A qui los de or més fi tenen enveja,”
- Amb l’or es refereix al cabell de noies rosses que són suposadament les més boniques i desitjades.
“en una terrat, la bella Flora, un dia;”

- Ens situa l’acció en un terrat i ens diu el nom de la dama.
“Entre ells la pura neu se descobria del coll que, ab son contrari, més campeja”
– El poeta segueix referint-se als cabells de la bella dama i torna a introduir-nos una dualitat de l’estil blanc-negre, dient que entre els seus cabells .

“I, com la mà com el marfil blanqueja, Pinta i mà de una peça pareixia”
– El color blanc que ens ha intentat mostrar amb el marfil de la pinta i la pura neu representada en el coll s’afegeix al blanc de la seva mà. Compara la mà amb el marfil blanc utilitzant nexes gramatical que es repeteixen.
“Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien,”
– Al mateix moment que està veient com es pentina, el poeta encisat s'enamora de la dona i no pot parar de mirar-la.
“Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós de alguna gran desgràcia”
– L’autor, enamorat bojament de la dama i amb el cor alterat té por de que li passi alguna cosa, que seria interpretable com a que té por de patir un atac de cor, un infart o alguna altra desgràcia que interrompis l’escena de la que tan dolçament gaudia. “De pendre’ls tregües ganes me venien”
- El que vol l’autor és posar pau a l’esmentada batalla (“pendre’ls tregües” vol dir posar pau) per poder estar amb la noia, tot i que potser llavors començaria una altra lluita que consistiria en, com ja hem dit, obtenir-ne el seu amor.
Conclusió:

Queda clar que el nostre poeta domina la tècnica del moment (formalitat i temàtica) i reflex d’això n´és aquest poema d’estil elegant. La resta de la seva producció és de temàtica molt diversa: satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa.

Paula Espinoza